dilluns, 21 de setembre del 2009

EL SOPAR DELS INEPTES

Tenir amics sempre és gratificant i necessari. Si, a més, aporten idees sobre històries diverses que es puguin convertir en un relat, la seva excel·lència com amics ja ratlla la perfecció. A continuació us reprodueixo una història que, molt esquemàticament, m'ha proporcionat el meu amic Tapes. Veureu que és una mica surrealista, però ara feia dies que no col·laborava amb mi i potser tenia la seva imaginació una mica desbocada....

Un dia a la nit, un restaurant normal, d'aquests que fan menús per a grups. Un sopar alternatiu. Alternatiu atès que els comensals han declinat una invitació a un altre sopar. No han volgut assistir a l'altre sopar -l'oficial- per diversos motius: no trobar-se amb un que, només ells, consideren un indesitjable; intentar no escenificar, encara més, la seva obsessió monotemàtica i, per sobre de tot, poder parlar de l'únic tema que els importa en aquest món: ell.
L'aquelarre s'inicia amb la presència de la gran sacerdotessa -en aquest cas no té la característica virginal, més aviat té la característica de ficar-se al llit amb tothom- a la que rodegen els seus servidors i lacais del temple. Tots ells rendeixen culte a la ineptitud, religió que s'està estenent perillosament i que capta adeptes en progressió geomètrica.
Han vingut a cel·lebrar la seva sessió periòdica de adoctrinament i autocomplaença. El tema de la conversa és únic i gira en torn de l'exaltació de les virtuts de la sacerdotessa -que sembla obviar que ja no ni queda cap de virtut- i la dimonització d'Ell, el sàtir. Un dels concel·lebrants, que ja ha tastat les carns de la sacerdotessa, té la facultat o habilitat dels camaleons. No és que canvii de color, és que pot moure independentment cadascun dels seus ulls. Una simple mirada al grupet, faria les delícies de l'Almodovar, especialista en retratar una societat friky i surrealista fins a la paranoia.
Van passant les hores i, una vegada deixada anar tota la bilis, decideixen separar-se. La sacerdotessa, lliure del control del seu sum sacerdot, ha quedat  -com cada vegada que té un sopar- amb un dels mortals que l'omplen de fluids de tant en tant. No pot controlar-ho. Vol fer de sacerdotessa, però no pot oblidar els seus orígens a les cantonades del barri del port, on es venia el cos per diners. Un dia va arribar el sum sacerdot -que també és de carn i ossos- i la va retirar pel seu plaer exclusiu. Ella va accedir sabedora de la seguretat que li oferia, però no va tardar a enyorar els mariners alts i rossos -també algun maduret sense massa empenta, però manipulable- que la feien arribar al cel, un cel que el sum sacerdot li oferia espiritualment però no físicament.
Desprès de tota la nit fornicant, va tornar al temple -on vivia- i es va retrobar amb el sum sacerdot. Li va explicar que s'ho havia passat d'allò més bé -no l'enganyava- però va canviar una mica la seva història i li va dir que havia oficiat una cerimònia de consagració i que havia ballat la dansa dels beneits -una mica beneita sempre ho havia sigut- fins a altra hora de la matinada. El sum sacerdot es volia -encara que li costava molt- creure's la seva història. No la volia perdre però cada vegada li costava més col·locar-se el tocat cerimonial. Les banyes no li deixaven col·locar-se'l com calia....


Dedicat a en Tapes i a la Colla Pessigolla. Mai us agrairé prou aquesta inspiració que m'oferiu constantment.

2 comentaris:

  1. Bon relat, i fascinant sopar. No em sembla cap colla d'ineptes, més bé una original barreja de personatges.
    Una abraçada des del sud

    ResponElimina
  2. Benvolguda amiga Albanta:
    L'autèntic protagonista és en Tapes, l'amic que sempre em proporciona aquestes històries tant surrealistes. Jo només transcric allò que ell m'explica mentre fem un glop i deixem volar plegats la imaginació.
    Una abraçada molt forta.

    ResponElimina