Desprès d'uns dies de repòs voluntari reprenc el meu viatge a l'illa dels morts. Només cal trobar-me a Caront, el barquer, per tal que em faci creuar el riu Aqueront fins a l'Hades. Ja he fet provisió de monedes per a pagar-li el viatge i no haver de vagar cent anys per la riba del riu.Aquest dies passats han estat dies de profunda reflexió, de valoració de cadascuna de les coses que conformen el meu univers, la meva vida. Val la pena continuar? No ho sé, francament. Cal llevar-se cada dia per a continuar aguantant xorrades? Tampoc ho sé...
El cert és que m'enfronto a uns dies decisius, de vital importància en el ser o no ser, que marcaran el futur d'una manera definitiva. M'hi enfronto sol -com sempre ho he fet tot a la vida- malgrat les comèdies amigables que tolero, però que no m'empasso. Totes les decisions ja estan preses, contemplant totes les opcions. He arribat a allò que els místics en dirien el Nirvana, l'estat mental i espiritual ideal. Ja tot em rellisca i abdico de preocupacions, de responsabilitats, de tot... Anar tirant i anar fent. Podia haver-ho fet abans, però una cosa que es diu dignitat -ho dic per aquells que mai n'han tinguda- no m'ho ha permès.
Escolto fins a la sacietat The boxer i The sound of silence, de Simon & Garfunkel. La repetició d'aquestes meravelloses cançons fan que la reflexió encara sigui més penosa però l'autoflagel·lació, a vegades, és convenient. Ho és per molts motius, però el principal és que serveix per a descongestionar la ment. Mortificar la carn alleuja i enforteix l'esperit. No em mal interpreteu, no vull dir que em passi el dia amb el cilici posat, no, no és això.
De tant en tant, s'ha de fer una parada al camí, mirar enrera, comprovar que els cadàvers que has deixat enrera no belluguen i continuar amb pas ferm i decidit. Tenir la consciència tranquil·la és molt important. La majoria de vegades -per no dir totes- els propis cadàvers han decidit ser-ho. Jo només els hi he dit la veritat, ja eren cadàvers però no ho sabien...
De tant en tant, s'ha de fer una parada al camí, mirar enrera, comprovar que els cadàvers que has deixat enrera no belluguen i continuar amb pas ferm i decidit. Tenir la consciència tranquil·la és molt important. La majoria de vegades -per no dir totes- els propis cadàvers han decidit ser-ho. Jo només els hi he dit la veritat, ja eren cadàvers però no ho sabien...
Canvio de música i passo a escoltar Tu frialdad, de Triana. Com ja us he dit, estic estoic, una mica masoca i contemplatiu...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada