dimecres, 23 de setembre del 2009

EL VIATGE

Quan no es pot dormir a la nit -i no per manca de son- tes poques opcions: o fas un curs avançat d'urdú o escrius en un bloc allò que et passa pel cal, per molt surrealista que sigui, més que res per que estigui en consonància amb la situació que motiva escriure a aquestes hores. 
Fa uns dies parlava amb un amic sobre el sentit de viatjar, de fer més llarg o menys el viatge, sobre l'emoció d'haver arribat a la destinació. No, no considero que aquest sigui el moment més emocionant. El moment més emocionant, el que ens enriqueix és el propi trajecte, el camí cap a la destinació final. Cada minúscula pedra del camí -aquelles pedretes que es fiquen a les sabates i que tant molesten- són les que ens ensenyen el sentit real de la vida.
La vida, aquest episodi finit i mesurable, ens proporciona moltes experiències que no depenen de la longevitat de qui les gaudeix o pateix. El propòsit de la vida no és allargar-la quant més, millor. L'objectiu real d'aquesta vida -almenys per a mi- és fer que cada instant mereixi ser viscut. No podria viure una vida insulsa i sense al·licients.
Què preferiu, viure cent anys fets uns desgraciats o cinquanta anys havent viscut tot allò que paga la pena ser viscut? Jo em quedo amb la segona opció. Quan ja no hi ha una motivació clara per a continuar vivint, per quin motiu ens hem d'aferrar a allò que ja no ens fa trempar?
Quan llevar-se al matí constitueix un acte de desesperança i un autèntic calvari existencial, quan tot es converteix en una successió d'actes sense sentit  -sense cap lògica ni objectiu- és convenient començar a plantejar-se quins han estat els rèdits aconseguits fins ara i quins rèdits ens queden per aconseguir. Quan el balanç no serà positiu, val més deixar-ho tot i fer un pensament.
Darrerament tinc aquesta insana impressió de estar fent coses sense sentit, preocupant-me per coses que a ningú semblen preocupar. Vivint en una contradicció cíclica i eterna -sembla que tot hagi entrar en un bucle- on allò que és blanc, sistemàticament, es torna negre amb l'únic motiu d'anar fent bullir l'olla. És allò que deia l'altre dia del tantsemenfotisme, de passar de tot i de tots, i dedicar-me a viure una mica. De fet, a viure tot allò al que havia renunciat per una qüestió de convicció, una convicció que han anat destruint amb decisions estúpides motivades per l'ànsia de ser els més simpàtics del món, no els més efectius i eficaços.
D'aquí unes hores -poques- tornaré a llevar-me i tornaré a fer el de sempre, lluitar per intentar recompondre el que altres trenquen diàriament. Una vegada ho hagi recompost, tornaran a trencar-ho........ i així fins a l'infinit, sense cap esperança de veure una minúscula espurna de seny i coherència en tot plegat....



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada