dissabte, 12 de setembre del 2009

SILENCI

Sí, silenci, absolut silenci. Els japonesos en diuen "Sei" i el representen amb aquesta imatge que acompanya el post. L'estic vivint, visc en un silenci absolut. Feia dos anys que no gaudia d'uns dies sol, al meu refugi de la muntanya, allà on sóc jo, allà on no hi ha lloc per mantenir impostures artificials i innecessàries. Només jo amb mi mateix. Només jo...
Tots necessitem uns moments de soledat, uns moments de retrobament, sense interferències externes -per mínimes que siguin- que ens distreguin del propòsit principal: retrobar l'equilibri, avaluar-nos i redirigir-nos a l'objectiu que ens hem marcat.
Darrerament, aquest equilibri s'havia trencat. No hi era tot i, atesa la gran quantitat de fronts que tinc oberts, necessitava retrobar l'equilibri. Això em permet focalitzar els problemes en el seu origen, eliminar-lo i buscar la sol·lució a cadascuna de les situacions creades. 
Quan parlo de silenci, em refereixo al silenci físic i psíquic. No només l'absència d'elements audibles, també l'absència de pensaments, és el que proporciona les condicions necessàries per tal de, passats dos dies i desintoxicat el cervell, tornar a pensar en tot plegat però sense cap condicionant creat artificialment. Ara els pensaments són purs, neutres, sense passió, freds com el gel. Ara comença la segona fase: la fase d'analitzar tema per tema i veure com es poden estabilitzar i eliminar.
Veure els problemes d'una manera apassionada, parcial i interessada ens fa perdre de vista la sol·lució definitiva. Jo no vull tancar a mitges els temes, m'agrada fer-ho definitivament. malauradament, n'hi ha que no es poden tancar. la pròpia vida serà la que els tanqui quan ho cregui oportú. N'hi ha d'altres, però, que sí que depenen de la pròpia voluntat i aquests s'han de resoldre sense cap tipus de concessió al perllongament innecessari i malaltís del problema.
Potser tinc una visió de la vida massa estricta, potser massa rígida, potser massa .... potser massa efectiva i eficaç pel gust d'alguns. Bé, potser sí que és convenient anar perllongant els problemes per tal de tenir tema, però crec que aquesta no és una postura honorable ni lògica.
Bé, el silenci s'acaba. Ara és hora de començar amb altres coses. Només han estat dos dies, dos meravellosos dies. Jo encara estaré al refugi dos dies més i continuaré amb la meva desintoxicació física i psíquica. Malgrat això, hi ha una cosa a la que no renuncio: continuar parint posts per penjar-los al bloc. 
Tornaré amb les piles carregades i amb les mateixes ganes de menjar-me el món de sempre. Un món de xorrades i capricis, de despropòsits continuats. Ara ja tant em fa. Ara només m'importa continuar estant bé amb mi mateix, saber que he recuperat aquest equilibri interior que havia arribat a estar tant malmès. La resta, la resta no m'importa. Ara menys que mai...   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada