divendres, 25 de setembre del 2009

RECORDS, RECORDS, RECORDS...


Hi ha dies en els que, atenent a les coses que fas, tens una predisposició més gran a deixar-te portar pels records. Avui ha estat un d'aquests dies. Per circumstàncies que no venen al cas, he pogut fer la comparativa entre dues fotografies d'una persona molt estimada. Ha sigut un exercici de l'abans i el desprès.
No us penseu que aquest exercici l'he fet de forma voluntària i masoquista, no. La casualitat ha fet que poguessin arribar a les meves mans les dues fotografies i he sentit un calfred al posar-les de costat. Com degenera la gent!!! Si el tracte és diari no ens n'adonem de com passa el temps i com es nota aquest pas del temps. 
D'altra banda, avui he tingut una conversa molt divertida amb un company de feina que m'ha recordat allò del "nuevo estilo de mando", que algú va intentar posar en pràctica en una empresa en la que jo treballava, i que va resultar un fracàs estrepitós. La gent no canvia i no sap fer allò que no s'adiu amb la seva personalitat. Qui està acostumat a treballar anàrquicament no pot canviar de la nit al dia. No en sap de canviar. No ho sé... jo només li puc oferir el que sempre ofereixo: la màxima col·laboració. No sé funcionar d'una altra manera. No pretenc funcionar d'una altra manera. Potser aquest nou estil és el que jo sempre he reivindicat. Potser ara em trobaré més còmode i podré ser més efectiu i més eficaç. Per això només cal una cosa: no canviar de pensament cada cinc minuts i mantenir una línia coherent.
També m'ha vingut un altre record al cap. Estava esperant el tren per a tornar a casa i he recordat les platges de Cadis. Aquelles meravelloses platges. Vaig marxar-ne fa vint anys i vaig prometre que hi tornaria. Mai ho he fet. Una pena. Els anys que vaig passar allà van ser, sens dubte, els millors de la meva vida, els més emocionants i en els que vaig aprendre més sobre la vida, sobre l'amor i sobre la mort.
Recordo els carnavals, la badia, el "pescaito frito", el "rebujito", la "mojama", el "bienmesabe" i tot aquesta sèrie de menjars i beures plaents. No, no hi penso renunciar a tot això. Tampoc penso renunciar a tornar a fer sardinades a la platja de La Cortadura, al capvespre, dormir a la platja en bona i amistosa companyia i tornar a ser lliure, tornar a dependre de mi mateix per a tot. Fer aquesta vida, allà al sud, no us penseu que és insostenible econòmicament. També recordo les vetllades a Tarifa, en els bars de surfistes, i les nits de festa a Conil, a Chiclana, a Jerez, al Puerto de Santa Maria, al barri de la Vinya de Cadis i les festes diàries a San Fernando.
Son temps que potser no tornaran amb aquella intensitat, amb aquella passió per viure, per estimar desaforadament, sense aturador. Un tirar-se a la mala vida -millor dit, a la bona- que era producte de la joventut, de les ganes de viure i d'aquella inconsciència innocent i provocadora que ens feia no donar un pas enrera. Vull que torni, vull que torni aquella vida. 
Pocs quedem d'aquella època. Molts es varen quedar pel camí, uns en països llunyans, altres en el retorn d'aquests mateixos llocs. Però hi ha una cosa que és una veritat absoluta: tots estàvem preparats pel que pogués passar -parlo de la mort- i ens menjàvem el món abans que ell se'ns mengés a nosaltres. Aquesta és l'avantatja i no una altra. La gran avantatja és estar preparat per a deixar-ho tot sense el remordiment de deixar coses per a fer, sense el remordiment de no haver-nos atrevit -per covardia- a fer més coses, sense la sensació d'haver passat de puntetes per la vida...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada