diumenge, 6 de setembre del 2009

TORNEN ELS FANTASMES DEL PASSAT

Han tornat. Una altra vegada estan aquí. Són ells, els fantasmes del passat. Feia una temporada que estaven ocults, que no es manifestaven.
La vida no és més que la recopilació de les nostres vivències, d'allò que hem sigut, dels records que retornen per furgar a la ferida. La ferida sembla tancada, cicatritzada, però en el seu dia no va ser ben cauteritzada i continua fent mal, continua infectada interiorment. De tant en tant, el dolor és irresistible i s'ha d'obrir de nou per tal de netejar-la, desinfectar-la i , amb sort, esperar que torni a cicatritzar. 
L'abdul, en Neru, la Osini i tots aquells que ja no hi són, tornen. Des de les seves tombes tornen per retreure a la resta del món el seu mal morir. Van ser víctimes col·laterals, -no els tocava morir ni llavors ni d'aquella manera- i, si el tirador no hagués estat tan bo, encara estarien vius. Només poden tenir la satisfacció d'estar enterrats a la seva terra, Angola, i d'haver tingut una mort ràpida.
El tirador, una víctima de la seva destresa, encara veu les seves cares. Aquelles cares vistes una o dues vegades a través d'un visor a 200 metres de distància. La respiració continguda, el dit que prem suaument el gallet, un moment de serenitat, i un cap que esclata i es dispersa en mil bocins. Aixecar-se ràpid i començar a córrer, sense mirar enrera, la majoria de vegades sol, sabent que la seva protecció -l'anonimat, l'ocultació i la sorpresa- ja no hi és.
Malgrat algú li va fer l'encàrrec -legítim i legal...o no- i, en aquell moment no va sentir el remordiment del seu acte, passats els anys els fantasmes retornen per reclamar el penediment del tirador. No hi ha penediment. El primer que li van ensenyar és a no tenir sentiments, a fer la feina i oblidar-la immediatament. La seva protecció psicològica era aquesta. Fer l'encàrrec, cobrar i oblidar.  Considerar que allò que veia a través del visor no era era real, també el protegia. 
Potser haver-se retirat -parcialment, encara fa algun encàrrec pels amics- i haver tornat al món dels humans "normals", l'ha fet més vulnerable. La seva vulnerabilitat no és front els vius -dels quals molt pocs podran tenir la seva capacitació tècnica i psicològica- només és vulnerable front ell mateix i els seus fantasmes del passat, els morts que ell mateix va causar.
Només li queda aguantar amb estoïcisme -cosa que sap fer molt bé- i apartar les pedres del camí. Al camí que té al davant n'hi ha unes quantes de pedres però, en el camí que ja ha recorregut no n'hi ha de pedres. Ell, amb les seves pròpies mans, les va apartar totes. Una per una les va fer caure al marge del camí, fins a deixar-lo net.
L'altra alternativa no està contemplada. Sempre ha pensat que és preferible que siguin les pedres les que vagin a morir al marge del camí i no està disposat a ser ell qui tingui que sortir del camí. El dia que vulgui acabar fora del camí, serà ell qui en sortirà. Mai permetria que ningú el fes fora...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada