dijous, 24 de setembre del 2009

VEURE-HO A VENIR

Hi ha coses que es veuen a venir. No cal ser cap geni per tal de preveure l'esdevenidor de fets avisats -a vegades, d'una manera indirecta- i que, en un exercici d'innocència forçada, fem veure que no passaran o preferim no pensar-hi.
Tant li fa. Només hi ha dues persones de les que llegeixen, i alguna vegada comenten, -no, no sou vosaltres dos- aquest bloc que coneixen el que ha de venir. Vindrà, això és segur, però un maleït instint de supervivència fa que em negui a canviar la meva vida. No passa res, la vida té aquestes coses i, atès que no s'hi pot fer res per a canviar-ho, val més conviure-hi de la manera més digna. Arribat el moment -que espero que trigui en arribar- el més convenient és posar en pràctica aquella dita d'en Velasco -personatge de "La mansión del infierno"- que deia: "Si te molesta el ojo de la frente, arráncatelo". 
Suposo que, a mida que les coses vagin passant, s'anirà produint una selecció de les espècies i només quedaran els que realment m'importa que quedin. Ja estic acostumat a les impostures falses i traïdores d'alguns elements i no em ve de nou. Potser no hauria de perdre ni un minut del meu temps en considerar aquestes coses però, precisament perquè jo no ho faria, em molesta tant.
La vida, en contrapunt, sempre ens ofereix petites satisfaccions i, darrerament, sento una vegada més la sensació d'emocionar-me davant d'una mirada, d'un gest, d'una paraula... Em retrobo amb mi mateix, amb la meva manera de ser. Abdico de les males sensacions i de l'odi pervers. Prefereixo que siguin les consciències les que facin la feina corresponent. Jo la tinc molt tranquil·la, sempre l'he tingut molt tranquil·la. Potser aquesta és una de les coses  que considero més importants de la vida. 
Només en queda una cosa per fer en aquesta vida: tenir un fill. Ja he plantat un arbre -molts- i he escrit un llibre -més d'un, pendents de publicar-. Atès que tenir un fill no constitueix una cosa prioritària, crec que he acomplert amb escreix el que s'esperava de mi. Només he intentat ajudar a tothom que ha trucat a la meva porta, només això. Potser aquest ha estat l'error, però no em penedeixo de res i ho tornaria a fer. No crec que tothom pugui dir el mateix!!!
Ara, les meves preocupacions i prioritats -digueu-li com vulgueu- van per un altre camí. Cada vegada penso menys en mi i més en allò que em rodeja, en solucionar temes pendents, en anar tancant qüestions obertes i que requeriran tot el meu esforç i energia per tal de deixar-les com han d'estar.
Per sort, sé que compto amb pocs però veritables amics. També sóc conscient que no els hi puc demanar que facin el mateix que jo faria per ells sense altre consideració que l'amistat. Sé que mai tindran el meu concepte de l'amistat i que hi haurà alguna deserció, ho sé... des de fa temps. Potser el que més em molesta són aquells que ja fa temps que han desertat, que no volen que sigui dit i que fan veure que encara està viva una cosa que ja no existeix.
Bé, ara ho deixo, vaig a llegir una estona. Llegir i escriure són els darrers plaers que em queden i als que no renunciaré mai. Veure el teu somriure i la teva mirada també és un plaer, encara més gran...

PS: Gracias por unirte a la fiesta Inés (o eres yo???) 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada