AIRES DE GRANDESA

Aquest vespre, reia amb un amic que m'ha trucat per telèfon. No li puc negar que les seves reflexions són certes, que aquesta hilaritat que ens provocava el tema de conversa era justificada i que encara ens queden moltes coses de les que riure'ns. El problema és que, quan he penjat el telèfon, he pensat en que aquesta situació de la que estàvem rient, mirada fredament, és molt trista.

Rèiem de la inoperància, de les situacions kafkianes i surrealistes en les que ens veiem immersos darrerament, d'aquells que es pensen que el lideratge el regalen i d'aquells que ja només poden mirar al cel per no veure els problemes que els rodegen. Aquesta actitud de mirar cap a una altra banda té un límit. Aquest límit l'estableix un mateix. Quan es busca justificació a tot, quan no es demanen mai responsabilitats, quan es prefereix fugir a enfrontar-se als problemes, arriba un moment en el que els problemes són tants -i tan mal tancats- que ja no cal que en sorgeixin de nous. Els vells problemes es retro-alimenten i ressorgeixen amb més força i amb més complicacions. 

Parlàvem d'aquest moment límit en el que el més petit inconvenient es converteix en un gran drama. Davant del que hauria de ser un problema de fàcil resolució, s'hi afegeix el pòsit de l'historial de temes mal tancats i que només fan que complicar-ho tot. Quan un es vol fer respectar, ho ha de fer davant de tothom. Aquí no valen distincions i allò de fer-se respectar només "pels d'abaix" -en aquest cas, ja ni això!-, també s'ha de fer respectar "pels de dalt". El respecte no és intrínsec ni inherent a cap posició social, política, laboral, etc... -bé, formal i legalment, potser si-, s'ha de guanyar. Costa molt de guanyar i molt poc de perdre. El tema del lideratge és similar. Un líder no es fa de la nit al dia. Per ser lider hi ha d'haver un respecte previ, no val això d'arribar i moldre. Els comportaments erràtics, sense nord, sense personalitat definida, sense inspirar cap confiança, que només acontenten fictícia i temporalment, no poden ser mai la base del respecte i del lideratge. Estic parlant de respecte i lideratge amb continuïtat en el temps. Ja són massa comuns els "Bluff" que duren dues setmanes i que es desinflen amb la mateixa força i celeritat amb la que s'havien inflat. 

Davant d'aquesta situació -passat un temps prudencial-, només hi ha dues opcions: Mantenir-se altiu i absent -fingint un estat de normalitat que no és real-, amb el consegüent escarni d'aquells que veuen com s'enfonsa, lenta i inexorablement, el vaixell. D'altra banda hi ha qui -i jo considero que aquesta és la postura intel·ligent- retifica, admet l'error de la seva postura, intenta deixar-se assessorar -no li faltarà qui, de bona fe, ho faci- i canvia el rumb. Aquesta segona postura implica humilitat, deixar -sense destorbar-los- que altres, de forma altruista, endrecin allò que s'ha malmès i els donin el seu suport més incondicional, evitant aquella postura -innata, arrogant i producte d'una inseguretat latent-  de voler sortir sempre a la foto. 

Els aires de grandesa, quan s'han comès errors greus d'apreciació, de càlcul i a l'hora de triar-se els enemics, no serveix. En aquests casos -si no és que un vol "suïcidar-se"-, només serveix l'humiliat i el reconeixement de l'error comès. La decisió la pren cadascú i ha de ser conseqüent amb ella.....