dijous, 18 de març del 2010

SER GILIPOLLAS

No us quedeu amb la persona que porta la samarreta -potser sí que fa honor a la inscripció-, fixeu-vos en aquesta meravellosa frase "Soy gilipollas". Hi pot haver un acte d'humilitat i sinceritat tant important com fer públic i assumir allò que els altres ja saben?
Hi ha diversos tipus de gilipolles i tots tenen el seu què. Hi ha els que ho són per bona fe -en els que, a vegades m'inscric voluntàriament-, els que ho són per ser retorçats fins a morir i fan difícil allò que és extremadament fàcil, els que ens ho demostren cada vegada que obren la boca i es pensen que el seu discurs s'inscriurà a la Taula dels Deu Manaments, els que no cal ni que parlin i ja ho dedueixes de la seva actitud.... A mi, els que més m'impressionen són els gilipolles que, a més, estan afectats pel Síndrome d'Estocolm -en aquest cas, sense cap relació amb el segrest físic- i que no en tenen prou amb ser vilipendiats, putejats i rebaixats a la mínima expressió de la condició humana. Per acabar de fer la torna, riuen les gràcies d'aquells que els estan fent la vida impossible. Increïble, però cert!
Fa una estona, llegia (prèvia traducció des de l'idioma "mongo") uns correus del tot irracionals, incomprensibles i surrealistes. No critico a qui em renviava aquestes joies de la literatura "mongo", prou pena devia tenir per haver de fer-ho (i suposo que es deu haver fet un bon fart de riure). No, l'autor original d'aquests textos apòcrifs és qui em meravella. Dotat d'un desconeixement supí -m'atreviria a dir que també desproveït de qualsevol rastre d'activitat cognitiva- feia afirmacions sobre temes que desconeix, que ningú podria mai atendre i, tot això, en un garbuix inintel·ligible de frases entretallades, balbucejants, sense sentit i amb la prosa pròpia d'un mandril. 
Bé, hem fet el que hem pogut -com sempre- per tal de neutralitzar aquesta exigència (producte i conseqüència del seu propi desgavell). El problema d'aquests espècimens és que, a sobre, se'ls escolten i els fan cas. Capten l'atenció d'aquells altres espècimens -tan o més anormals que ells- als que no els cal gaire per a posar-se nerviosos (els clàssics hiperventilats).  
Bé, no us dono més la vara amb els meus problemes -és una manera de dir-ho, ara ja em dedico al difícil art de passar-m'ho bé amb tot plegat- i us deixo en pau. Després una miqueta més.... Sigueu feliços mentre us deixin!!!!

2 comentaris:

  1. bona tarda.
    Tens raò. tots un moment o un altre de la nostra vida fem el gilipollas i la majoria de vegadas no som conscients.
    Bon cap de setmana
    Que descansis
    Anna,

    ResponElimina
  2. Hola guapetona,
    sí, tots hem fet el gilipolles alguna vegada.
    Només vull fer una distinció entre aquells que ho fem esporàdicament (per bona fe, per ignorància, etc) i aquells altres que en fan un estil de vida (aquells pretesos graciosos que no tenen cap gràcia, els que es creuen molt llestos i que la resta de la humanitat és tonta, etc.)
    Bon cap de setmana i ens parlem quan vulguis (ja em diràs, si vols, com t'han anat els exàmens.Espero que bé).
    Un petó.

    ResponElimina