dimarts, 20 de març de 2012

JOCS DE MANS AL PARADÍS

Per començar, música. Ara sí, ara ja puc engiponar aquest espai en blanc amb quatre pensaments. Seré breu, això sí. El tema tampoc dóna per gaire, però no em podia resistir a expressar el meu reconeixement més sincer -i també la meva estupefacció davant d'aquest insult a intel·ligència- per aquells que encara es creuen que el món està compost per una munió d'éssers mancats de cervell i, d'altra banda, ells (sens dubte, els aprenents d'il·lusionista més abjectes de la història). 
Assistir al lamentable espectacle de veure com s'intenta convèncer a una persona d'intel·ligència mitjana-alta de la quadratura del cercle em provoca un considerable sentiment de vergonya aliena. Si això, a més es fa des d'una posició -més aviat postura o posat- de presumpta innocència, l'espectacle és del tot lamentable. Ho sento, hi ha coses que són superiors a la meva capacitat d'entomar segons quins espectacles.  I tot per aquesta manca absoluta de caràcter i decisió. Sempre amagant l'ou com si el teu interlocutor fos imbècil o tonto del cul. Ja està, ni una paraula més!
La resta del dia, fantàstic! Aquesta nova faceta de "me la sua completament, feu vosaltres solets el paper d'anormals" em prova i força. No sabeu quina tranquil·litat i satisfacció interna em provoca saber que no entro en jocs tramposos i que només serveixen per allargar una agonia sense retorn. Si s'ha de morir, es mor, però almenys amb dignitat, collons!!!
Ara un most, després lectura -avui toca alguna cosa de Sergi Pàmies- i a dormir falta gent!
Per acabar, una delicatessen

6 comentaris:

  1. La part negativa d'estar en contacte amb la gent -inevitable a la major part de les feines- és aquest, que has de batallar amb lluços, ases i no continu per no faltar més al respecte al regne animal.

    La part bona és la que guanya sempre la partida: ens permet descobrir autèntiques perles humanes, gràcies al contacte amb elles som millors dia a dia.

    Ara que caic (torn a donar al play), he escrit això per mor de la melodia que has triat avui, amic. És una de les pel·lícules que més m'ha emocionat en aquesta vida... Gràcies per recordar-me-la.

    ResponElimina
  2. Hola Xicarandana!
    Sí, noia, ja ho veus. Tots tenim una creu però, com tu dius, de tot se n'aprèn.
    A mi també m'agrada molt aquesta pel·lícula.
    Un petó ben fort!

    ResponElimina
  3. El teu comentari d´avui, amic, és prou eloqüent, per tant si em permets, pas directament a la Callas, impressionant veu, bellíssima cançò. Un secret, és una de les que em posen la pell d´aquella nanera...
    I com l´amiga Xicaranda, faré replay, mentres preparo una amanida, potser que surti un sopar de luxe!
    Si et ve de gust, la taula està a punt.
    Bessets oliosos ;)

    ResponElimina
  4. Realment llegint el teu post m'ha vingut una sensació de "déjà vu" :)

    Impressionant el regal que ens fas amb la Callas. Encara no són les 6h del mati i aquest dia que comença té una "melodia especial". Gràcies i endavant!

    ResponElimina
  5. Hola (amb retard, perdó!) Sa Lluna!
    Sí noia, la vida és així, però com tu dius, sempre ens quedarà la Callas. Avui -en el post- penjaré una altra "clàssica" que també m'emociona.
    Bessets (humits de pluja)

    ResponElimina
  6. Hola Ona, guapa!
    A mi m'embargava un doble sentiment: indignació i pena, una profunda pena d'aquells que, a sobre, es pensen que són autèntiques llumeneres (més pena encara per qui els ha de patir, clar!)
    Avui posaré us faré un nou "regalet". Potser diràs que sóc molt classic, però m'encanta aquesta veu trencada i dolça alhora.
    Un petonàs!

    ResponElimina