PASSA EL TEMPS...

Passa el temps, un temps que mai tornarà. Passen els minuts, les hores, els dies, les setmanes, els mesos, els anys... i la vida continua. Aquests darrers dies he mirat enrera -cosa estranya en mi- i he vist un reguitzell de bones estampes, de bones vibracions.
He recordat amics, que ja no hi són; companys, que ja no podran gaudir mai més de la nostra amistat. La vida ens dóna grans sorpreses i ahir en vaig tenir una que considero magnífica. Una amiga ha decidir iniciar-se en aquest món dels blocs, de l'escriptura, del vòmit ideològic i de la nuesa pública.
Encara recordo quan ens vam conèixer, ja fa uns quants anys i com ha evolucionat la nostra relació. Ha passat per tots els estadis, per totes les raconades de la vida. És força satisfactòria i es basa en la voluntat de no cansar-nos, de no caure en la rutina més absoluta, de no fer-nos ombra l'un a l'altre.
Encara no sé què us vol explicar, fins quin punt arribarà a explicar les seves intimitats i desvetllarà com ha estat la seva vida. No ho sé. No he volgut parlar-hi. No vull condicionar-la ni mediatitzar-la. Ella sabrà què us explica i per quin motiu. En tot cas, si us explica una desena part del que ha viscut, crearà una història inquietant, apassionant i molt enriquidora per les noves generacions.
Només una cosa amiga: sigues tu mateixa. Només amb això ja n'hi ha prou, n'hi ha suficient per entendre la teva pròpia existència, el teu ser o no ser. El perquè de tot plegat. No et preocupis pel teu estil, preocupa't per la teva història.
Una abraçada i que tinguis molta sort en aquesta nova aventura.
Un petó Nikita...