dijous, 9 de juliol del 2009

QUAN SURT EL SOL.

Hi ha un espectacle de la natura que és necessari veure, almenys, una vegada a la vida: la sortida del sol a Luang Prabang, a la riba del riu Mekong, a Laos. Aquesta ciutat abans es deia Muang Sua, fins que va ser conquerida per un rei Tai. Fa anys, per qüestions de feina, vaig tenir l'oportunitat de contemplar aquesta meravella que és la visió de la sortida del sol des d'un turonet proper al riu Mekong.
A la vida passa el mateix. Quan veus sortir el sol, quan veus la llum al final del túnel, sembla que reneixis, t'enforteixis i passis a ser un esperit indestructible. Moltes vegades pensem en el demà, en el futur i no veiem el moment en el que s'ha de girar la truita i podrem tornar al lloc que ens pertoca al món.
Sempre s'ha de tenir esperança. Una esperança llunyana però ferma. El camí es fa llarg, caminar entre tenebres té un desgast important, irrecuperable. La travessia del desert es fa molt dura, molt. Davant d'això només cal no perdre la dignitat, l'esperit de lluita i mantenir les posicions passi el que passi.

**********************************

Passo a un altre tema que penso que serà del vostre interès (o no, tant em fa). Ahir, dimecres va ser dia de festival. Extraordinari, símplement extraordinari. Només un punt fosc: quan feia dues hores que dormia i descansava del festival, la veu d'ultratomba va sorgir una altra vegada, i van..., i ja no he pogut descansar més.
La propera setmana gaudeixo de les vacances (o no). Tinc ganes de tenir uns moments per a mi, per a mi sol. Potser hauré de fer un pensament i fer com la Comtessa d'Angeville (busca'm una plaça en aquest antre de salut, santuari de les vaques, que has trobat). Per cert, ja em diràs què n'has fet del teu bloc.
Fora de bromes, ho necessito, necessito descansar, no pensar en res ni en ningú, deixar la ment en blanc, recapitular i reorganitzar la meva vida.
Un incís: repetició 17 de Numb, de Linkin Park (potser m'hauré de plantejar posar alguna altra cançó)
No patiu, encara no m'he ratllat del tot, encara em queda una mica de seny. En altres circumstàncies, ara estaria amb una cinta al cap, el tors nu, la pell ennegrida per un suro cremat o per la sutja del tub d'escapament d'un cotxe, al mig de la muntanya o al mig de la jungla.... No vull ni pensar-hi... Com n'he gaudit d'aquests moments!!!!.
Bé, com us deia, igual que la Lucrècia de Borja té el "subministrador de sexe dels dimarts", jo tinc les "subministradores de sexe dels dimecres", un clàssic en la meva vida. Són aquelles coses que passen, si o si, cada dimecres. La resta de dies de la setmana estic obert a noves aventures, però els dimecres no, els dimecres són dies de festival, dies de disbauxa i dies destroyers. Són els dies (tardes-nits) que t'abandones al món, sense complexos i sense cap remordiment.
Si no hagués estat per aquests dies, i per unes persones que m'han recolzat a vida o mort, potser no hauria volgut tornar a veure la sortida del sol...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada