Havia escrit un post que es deia "Un grapat de dubtes i algunes respostes", però sé que no és el moment adequat per publicar-lo (o sí). Més endavant, quan hagi passat el temps, ja el publicaré. Potser llavors ens farem un fart de riure pensant en tot plegat. De moment, dormirà el Son dels Justos com a esborrany.
És de matinada i torno a reescriure per tercera vegada aquest post. Vull dir coses, però -això em passa molt poc sovint- no sé com fer-ho. Després d'estar despert tota la nit -i van...- reflexiono sobre la necessitat de continuar vivint aquest malson. És necessari aguantar una situació de decrepitud tan sinistre i tan fagocitant? És necessari continuar esclavitzant-me d'aquesta manera. He d'assistir impotent a la seva caiguda -lenta i inexorable-, a la seva extinció -cruel i dura-, sense possibilitat de retorn?
No ho sé, no ho sé... Malgrat tot, aguantaré fins el final, fins el darrer alè. No, no entra en els meus plans -ni forma part del meu caràcter- abandonar. Mai he abandonat!!! Penso que aguantar és una de les coses que més bé sé fer. "Quin aguanta, vence", deia en Cela. Sí, potser sí, però consumeix molt. Mica en mica, vas notant els efectes de l'urpa del sofriment. No és un sofriment ni un dolor propi -que no em faria res suportar-, és un sofriment aliè -molt més dolorós- el que m'esquinça les entranyes.
El camí de la vida és com una gimcana en la que les proves són cruels. Les proves físiques no són les més dures, les proves emocionals són les que ens fan mal de veritat. Suposo que el nostre pas per aquest món ha de ser així i no pot ser d'una altra manera.
Bé, vaig a preparar-me per un altre dia de "grans qüestions", de "grans urgències" i de "coses totalment necessàries i indispensables". Per sort, ja fa temps que relativitzo les coses i me les miro des de la perspectiva d'aquell que s'ha tornat escèptic -amb un punt barrejat de sarcasme, cinisme i ironia- davant dels embats (i envits) de les coses que ens ofereix la vida diària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada