SOSPITES, DUBTES I CERTESES.

Estic baldat, estic acabant la força per moments i sento que defalliré d'un moment a l'altre. Malgrat això, com li deia aquesta matinada a una comentarista d'aquest bloc, escriure és prioritari sobre qualsevol altra consideració.

Avui ha sigut un dia plujós, gris, sense llum i sense esma. Aquesta pluja permanent, més pròpia de països més nòrdics, acaba amb la moral de qualsevol. També s'hi afegeix el cansament que arrossego de les dues nits passades, de batalles cruentes i salvatges a la trinxera del llit. La lluita cos a cos ha sigut l'arma emprada per esgotar tota possibilitat de rendició. Una lluita sense vencedors ni vençuts, sense ningú que claudiqués a les forces enemigues. Només el pas de les hores ha fet que els contendents es separessin fins a una nova batalla, fins a un nou cos a cos.

He passat el matí com he pogut i, arribat el migdia -en un acte d'heroïcitat suïcida- he decidit quedar-me fins ben entrada la tarda. No, no espero cap medalla ni cap felicitació. Totes per vosaltres! O per aquells als que encara permeteu continuar creant marees fictícies però traïdores. Sembla ser que són ells els que estan en possessió de la veritat sobre les coses (potser per un sol motiu: ningú els desmenteix).

Sospito que encara han d'arribar noves -que no sé si bones- de totes aquelles coses que m'haurien de preocupar (ara ja no) i que sembla que, mica en mica, es van aclarint. Conservo, malgrat tot, aquella alegria que sempre m'ha caracteritzat i que només abandonaré quan deixi de ser i respirar. 

Demà serà "un gran dia" o "només un altre dia". Penso que em decantaré per la primera opció. Demà tinc una trobada molt especial, amb la meva gent, que espero que serveixi per desencallar temes que s'eternitzen. Serà caixa o faixa, pujar als altars o baixar als inferns (és indiferent, he viscut en els dos llocs i he sobreviscut). 

Si hi ha una cosa certa en aquest món és que l'amistat és un dels millors tresors. Quan l'altre dia vaig rebre una trucada d'uns amics anunciant-me la seva estada -breu, però intensa- a Barcelona, vaig estar molt content i vaig tenir la certesa de que tot s'acabaria. Fa mesos -amb alguns anys- que no ens veiem. La seva vida nòmada els proporciona experiències i seguretat, però també els exigeix molt i els furta la llibertat.

La vida continua i el món seguirà rodant inexorablement, però sempre hi haurà un abans i un després d'aquesta trobada. De moment, a sopar i a dormir. Ja no aguanto més i he d'estar fresc per demà. La resta? La resta, ja fa molt de temps que no importa!