LA ZOMBIE

Era un capvespre plujós. En Sandro va agafar un cotxe atrotinat i vulgar, sense cap característica especial que el fes destacar sobre els altres vehicles. Va dirigir-se fins a l'estació del tren i, quan va arribar, va deixar el cotxe aparcat a dalt. Arribava amb temps suficient i el tren portava retard. Li quedava més d'una hora per poder repassar tots els moviments que hauria de donar a partir d'aquell moment. Ho va fer en una terrassa de la part exterior de l'estació mentre prenia una cervesa fresqueta amb unes tapetes.

No les tenia totes envers aquella noia. No sabia en quin estat arribaria, si tindria el síndrome d'abstinència, si havia muntat algun "pollo" al tren. Malgrat l'Àngel li havia enviat tota la informació que tenia d'ella, la seva nova documentació i una foto, no podia saber com seria la trobada. Ella tenia instruccions d'esperar-se al tren fins que haguessin baixat la resta de passatgers. L'Àngel no li havia dit a ella que un dels altres passatgers del seu compartiment també era de "La Casa". Era el Karim, un magrebí que els havia fet bons serveis al Sandro i a l'Àngel en altres temps. No era qüestió d'embarcar-la en un compartiment infecte, en mig de magrebins, sense un "observador".  D'altra banda, en Karim, quan baixés del tren, informaria el Sandro de com havia anat el viatge i ell pujaria al tren sabent com estava ella. En aquell món, res es fa per casualitat i -malgrat pugui semblar el contrari- molt poques coses s'improvisen.

Després d'unes quantes cerveses i les corresponents tapes, en Sandro va baixar a l'andana número 11. Aquella noia anava al vagó 6 a partir de la màquina i en Sandro va esperar-se al costat de les escales d'accés al vestíbul de l'estació. Va encendre un cigarret  -en aquella època encara es podia fumar a les andanes- i va veure com arribava el tren. Una vegada parat, va observar la munió de gent que en baixava. Era el "borreguero", un tren exprés que feia la ruta Cadis-Barcelona i retorn. En el seu temps era el tren de la immigració d'Andalusia a Catalunya. Va localitzar visualment en Karim i esperà a que passés pel seu costat.

-Tienes el "paquete" en su sitio -va dir-li el Karim.

-¿Algun problema? -respongué en Sandro.

-No, ninguno. Recuerdos de Ángel.

-¿Alguna cosa de la que deba enterarme? -digué en Sandro, impassible.

-Yo no sé nada. Ángel sólo me ha dicho que te entregara su paquete. No sé nada más... Él te llamará.

-Mejor. Venga, desaparece.

En Karim va desaparèixer, escales amunt, entre la resta de passatgers. En Sandro va tirar el seu cigarret i va dirigir-se al vagó número 6. Va fer una primera volta per l'andana i va mirar si quedava algun passatger al vagó. Va treure una navalla de barber de la seva butxaca i la va agafar amb força, ocultant-la sota la jaqueta. Si no li satisfeia el "paquet" o alguna de les seves reaccions, se n'hauria de desfer allà mateix. Finalment, va pujar al vagó i es va dirigir al compartiment on ella l'esperava.

-Hola! -li digué en Sandro mentre la mirava de fit a fit, intentant saber quina virtut havia pogut veure l'Àngel en aquella escòria humana. Era jove però la deixadesa del seu aspecte la feia més gran. Cabell curt, ros, llavis molsuts, ulls blaus i prima. Un cos ben format però descuidat. Va observar que ella creuava els braços en un intent d'amagar les marques de punxades dels braços.

-¿Quién eres? -va dir ella.

-Calla!!! Aquí sólo hablo yo -digué en Sandro. La continuava mirant a través de les seves ulleres fosques, sense que ella pogués veure els seus ulls. Els ull són el mirall de l'ànima i en Sandro mai permetia que ningú li veiés l'ànima...

(Continuarà)