ERA UNA IONQUI

Varen passar els dies i ella cada vegada estava pitjor. Reclosa en la seva garjola, passava el mono de la més ràpida -pero més cruel- manera possible. En Sandro tenia poc temps per rehabilitar-la i volia saber si seria aprofitable. No podia fer experiments de desintoxicació que no portessin a una deshabituació total i no tenia temps per fer aquest procés lent i pausat. Calia treure-li el foc de les venes i del cervell de la manera més ràpida possible, malgrat això comportés un sofriment inhumà. Ell sempre havia tingut una gran admiració i respecte per aquells que saben superar les dificultats i les proves més dures amb decisió, malgrat comportessin un sofriment extrem.

Una qüestió que preocupava en Sandro era l'estat físic d'ella. Aprofitant el seu estat de semi-inconsciència, de deliri, va extreure-li unes mostres de sang i de diversos fluids corporals. Volia saber si tenia algun tipus de malaltia que pogués fer estèril aquell esforç per recuperar-la. Va fer arribar aquelles mostres a un metge amic -al que anomenava amb afecte "Doctor Menguele"- i el dictamen va ser concloent: No tenia altra cosa que una addicció molt forta a l'heroïna, un estat de desnutrició -conseqüència de la pròpia addicció- i poca cosa més. La resta era solucionable amb aigua i sabó. 

Aquest procés de desintoxicació va durar un mes. A finals de l'estiu ja s'havien acabat els tremolors, les paranoies i els deliris. També quedaven lluny els dies en els que l'havia lligada al llit. Ella ja menjava sola i s'havia engreixat. En Sandro li va proporcionar unes espatlleres i algun altre element per tal que pogués fer esport en la seva reclusió. Semblava molt tranquil·la i havia fet un gran esforç. Enrere quedaven els dies en els que li havia ofert el seu cos al Sandro a canvi d'una dosis d'heroïna. En Sandro necessitava estar segur que el procés s'havia  acabat i va pensar en provar-la (i provocar-la). Els seus braços ja no tenien rastre de les punxades, però no sabia si ho aguantaria mentalment. Feia setmanes que no li dirigia la paraula -cosa que la tenia molt tocada psicològicament- i va decidir que ja era hora de jugar-s'ho tot a una carta. Era caixa o faixa, la vida o la mort, l'èxit o el fracàs. 

-Escolta Nikita -va dir-li en Sandro.

-Nikita? No te entiendo. -va dir ella, espantada.

-A partir d'avui, et diré Nikita. Només et parlaré en català i així n'aprendràs. Si tens algun dubte, t'espaviles -li digué ell tot seriós.

-No te entiendo....

-Doncs no penso repetir-t'ho. Ja t'espavilaràs. Ho has estès això?

-Si, que ya me espavilaré... 

-Éstas serán mis últimas palabras en castellano. Lo utilizo por última vez contigo hasta que no seas capaz de mantener una conversación en catalán. Te dejo una "chuta", una cucharilla i un poco de "caballo". Lo dejo encima de la mesilla. Si de aquí a dos semanas está ahí, marcharemos hacia otro sitio. El dia que descubra que te has metido el "caballo", te mataré. ¿Está claro?

Ella no va dir res. Només va assentir amb el cap, mirant-lo als ulls.

-Té, aquí tens sabó, una tovallola, roba neta i maquillatge. Demostra'm què saps fer!

Passada una hora, en Sandro va tornar a entrar a la garjola. Una dona espectacular -malgrat encara no estava del tot recuperada físicament- va aparèixer davant d'ell.

-Bé, sembla que saps fer alguna cosa. Potser has recarregat una mica el maquillatge, però ja n'aprendràs.

Va passar una setmana i el "cavall" continuava allà. Un dia, en Sandro es va "oblidar" de tancar amb clau la porta de la garjola. El que no sabia la Nikita era que en Karim vigilava a les escales i que si hagués intentat sortir al carrer ja fora morta. No va provar de fer-ho. De fet, no va obrir ni la porta de la garjola. Aquell espai s'havia convertit en el seu món, en el seu refugi. Allà se sentia segura i no volia problemes.

Mentre passaven els dies, en Sandro preparava un altre lloc per a ell i la Nikita. Si la cosa continuava igual, no necessitaria en Karim. Volia estar sol amb ella, que només el tingués a ell de referència, que no perdés el temps en distraccions. Hi havia molta feina per fer i molt poc temps.

Després d'una setmana de "llibertat" vigilada no havia intentat escapar i ja feia quinze dies que el "cavall" estava allà i ella no l'havia tocat. En Sandro li va donar un sobre amb diners al Karim i li va dir que marxés. Havia acabat la seva feina.

-Toma, te lo has ganado. Vuelve dentro de cinco horas i haces desaparecer cualquier rastro. Deja la puerta cerrada y la llave en el buzón del portal.

-De acuerdo. Mañana volveré a Cádiz -respongué ell.

Aquella nit, en Sandro va portar coses per sopar i muntà una bona taula. La Nikita ja entenia moltes coses en català i començava a parlar-lo d'una manera molt bàsica. 

-Nikita, vina a sopar -li va dir el Sandro.

-Ara vengo -va respondre ella.

Sembla que aquella dona tenia una intuïció molt desenvolupada i esperava aquest sopar. Ja estava vestida i es va maquillar en un moment. Des de feia quinze dies havia guanyat molt i ara ja es podia dir que s'havia convertit en una dona espatarrant.

Van començar a sopar i en Sandro li va dir:

-Quan acabem de sopar, marxem Nikita. Posa en aquest sac tota la teva roba. 

-Em mataràs? -digué ella.

-Ara, de moment, no. Tot depèn de si superes la següent fase.

-Puedo fer-te una pregunta?

-Sí, però no et garanteixo una resposta.

-Qui eres? A què te dedicas tu?

-Més endavant t'ho respondré. Has acabat de sopar? Doncs prepara't i recull les coses. Marxem.

La Nikita abans era una Ionqui, ara ja no ho era...

(Continuarà)