SACRIFICIS ESTÈRILS

Hi ha dies en els que valdria més no haver-se llevat, en els que voldries desaparèixer i no saber-ne res més de tot plegat. Avui és un d'aquests dies. A vegades, la vida ens presenta proves dures i de difícil superació. Mai m'he espantat per afrontar aquestes proves però, la duració i intensitat de la prova, ens porta a tenir moments de dubtes. No són dubtes intranscendents, són dubtes profunds i pensats mil vegades. 

Val la pena tot plegat? No ho sé, no sé si val la pena continuar sacrificant-me (no només jo) en ares a una situació sense retorn. La tensió, la visió de la lenta decrepitud i la impotència em fan dubtar de tot. Normalment sóc una persona segura, que visualitza les solucions dels problemes amb suficient anticipació i que sap mesurar els tempos . En aquest cas no és així. No és una situació previsible. És una situació canviant en la que la solució d'ahir no és vàlida pel problema d'avui.

Buscar permanentment solucions a problemes nous és esgotador, crema molt i desmotiva per manca de resultats. Quan els problemes esdevenen continus, cada vegada diferents, complexos i no tens la certesa d'estar fent bé les coses, tot esdevé un sacrifici estèril. 

Continuar endavant? Es clar que sí -quin remei!- però l'esgotament comença a deixar la seva petjada i no veig un final per aquesta situació i per tot allò que l'envolta. Només queda una solució: seguir fins al final, sense defallir, fent el que es pugui i estant disposat a perdre un tros important de tu mateix en aquest lent procés. La resta no serveix. 

Bé, ja m'ha desfogat una mica. Ara continuaré endavant, amb més ganes si és possible i amb la sensació d'estar morint-me una mica cada dia però amb la satisfacció de fer tot allò que és possible (i, fins i tot, una mica d'allò que és impossible).

Després més....