DIT TRENCAT (O NO)

Sona el despertador. Ràpid, ràpid, que passarà el tren i avui hi ha vaga. Si no agafo aquest tren, una hora d'espera fins el següent. Em llevo com un esperitat, cafetera al foc, primer cigarret, potent cafè -mitja cafetera- i carrera ràpida al bany. M'acabo de treure el batí i entro corrents  a la dutxa. Ai!!! Quin cop al peu!!! No tinc temps ni de mirar si m'he fet mal, però el dit petit sembla que té vida pròpia. Deixo córrer l'aigua -no per treure'm cap olor aliena- i començo el ritual matinal de cada dia. Quan acabo del bany, encara amb el peu tot adolorit, torno a la cuina i m'acabo la mitja cafetera que quedava amb un segon cigarret. El dolor ja és insuportable, però no tinc temps. Em vesteixo ràpid i agafo totes les coses. El paraigua??? No, no plou. M'arriscaré. Surto de casa i miro d'encendre un tercer cigarret. Hòstia!!! M'he deixat el Zippo a casa. Torno a entrar mentre veig com marxa el tren que va en direcció contraria a la meva. Només falten 6 minuts pel meu!!! Agafo el Zippo i surto com un esperitat de casa meva. Vaig a pas lleuger per la vorera cap a l'estació. Són les 6.15 h. del matí i estic adormit, dolorit, estressat i amb una considerable mala llet.

Pujo les escales de l'estació. Miro i veig més gent de la que és habitual -coses de la vaga i de no haver passat el tren anterior-, cancel·lo el bitllet i m'acabo de fumar el cigarret. Ja està, semàfor verd. Arriba el tren i el dolor va augmentant.

Arribo a la feina -després d'una autèntica gimcana- i el dolor ja és brutal. Passo el dia com puc -sense privar-me de fer alguna caminada important- i puc agafar el tren de tornada. Són les 7 i escaig del vespre i, finalment, podré mirar-me com tinc el dit. Em trec el mitjó i observo un dit amb tonalitats negres. El toco, per veure si està trencat. Em fa un mal de mil dimonis, però no puc fer-hi res. Tinc dubtes sobre si està trencat o no. M'hi poso una mica de pomada -tampoc sé si és la correcta- per si pot alleujar-me el dolor. No res, el dolor persisteix i no puc alleujar-lo de cap de les maneres.

Deixaré que la vida segueixi el seu curs i demà ja en parlarem. Què pot passar? Que es gangreni i m'hagin de tallar el dit? Bé, tampoc és tant greu. Tot plegat és el dit petit. La vida és curta i no es pot parar per un dit petit.

Si, amics, la vida continua. Tot té solució i res és impossible.