Primer de tot, vull dir que dedico aquest post a tots aquells que viuen cantant aquella cançó de Roberto Carlos que deia "Yo quiero tener un millón de amigos...". Potser encara no s'han adonat que no hi ha ningú que tingui un milió d'amics i que només hi pot haver algú que -circumstancial i interessadament- pugui riure-li les gràcies, però res més.
Bé, dit això -què a gust que m'he quedat!!!- puc dir que avui ha sigut un dia dels que a mi m'agraden -d'altres s'asfixien, però tot som com som-, un dia de "pim pam, pim pam", és a dir un dia frenètic. Fa una estona que he arribat a casa i ho he fet amb la satisfacció de saber que havia fet el que tocava. Ara escolto Luciano Pavarotti mentre em fico al cos un bon trago de whisky a la salut del gran despropòsit.
Si he fallat en alguna cosa és en no poder atendre adequadament a una persona que m'havia citat per fer una cafè i a la que -maleïda sia la meva estampa- no he pogut complimentar com jo volia. La vida ens juga aquestes males passades. Direu que la meva reacció és infantil, però no, no ho és, com no ho era quedar per prendre un cafè. Com a desgreuge, m'agradaria dedicar-li aquesta cançó (Ja sé que no es tracta d'això, però em ve de gust fer-ho).
Ara escolto unes cançons que em van recomanar i cada vegada els hi trobo més sentit. Són d'aquelles cançons en les que la música és el menys important. La lletra és el realment important! Continuo apurant el whisky i descanso del frenesí.
Aquest matí he sentit una frase que m'ha colpit: "Jo no tinc família, ningú s'ha recordat de mi". No, nena, això no va així. Una cosa és la família biològica i una altra és la "família" afectiva (algunes vegades coincideixen, no ho he de negar). Suposo que, en segons quins casos, més val comptar només amb la "família" afectiva i passar de l'altra. Al final, tot es redueix als sentiments mutus que senten les persones. Res més, al final, no hi ha res més...
Desprès, potser, més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada